Escoltant

L’OBC I EL TITÀ DE MAHLER.

El dia 24-11 vaig anar a l’auditori a veure i escoltar un concert simfònic. Vam escollir el tità de Mahler. La representació estava dividida en dues parts; a la primera vam escoltar “Concert per a violí i orquestra, op 15” (1939, rev. 1958), de Benjamin Britten, dirigida per Pablo González. La violinista, Isabelle Faust, portava el protagonisme de l’obra, que va durar una mitja hora i tenia tres parts diferenciades: Començava amb un moderato con moto, continuava amb un vivace i acabava amb un passacaglia: Andante lento (un poco menos mosso). Va ser una representació bastant fluixa, gairebé tímida, la orquestra cedia tot el protagonisme a la violinista i a mi em va semblar que la orquestra quedava ofegada i trepitjada per la força del violí principal, i no es deixava anar i quedava sempre en un segon pla, inclús a la segona part, que era més ràpida i tenia més força. Tot i això, veure i sentir els solos de violí impressionava, tant pels sons que li treia a l’instrument com per l’expressió facial i corporal de l’artista, transmetia sentiment i emoció.

A la segona part de la representació, la orquestra de l’OBC va tocar la Simfonia num 1 en Re Major, “Tità” (1884-1888, rev 1893, 1896) de Gustav Mahler. La orquestra estava formada per primers i segons violins, violes, violoncels i contrabaixos. Hi havia flautes, oboés i clarinets; i fagots, trompes, trompetes i trombons. S’hi afegien la tuba, la percussió i l’arpa. Quan s’hi posaven tots plegats si que feien eriçar la pell. Va ser una molt bona experiència, com pujaven i baixaven, com conversaven entre ells i es responien i de cop es posaven d’acord i tots junts omplien cada racó de la sala. Va valdre la pena utilitzar un matí de diumenge per a donar de menjar alguna cosa nova al meu cervellet…